Article publicat al llibret de la XXX Marxa de l'Arboç de la Bisbal d'Empordà.
Els combustibles verds i les Gavarres
El món és mou per l’energia, sense energia i intercanvi energètic tot romandria quiet.
La raó principal que m’impulsa a escriure aquest article és el fet de veure com han canviat les Gavarres, aquest croissant muntanyós 
orientat cap el nord-est, durant els últims 50 anys, passant d’esser un bosc cultivat i amb un sotabosc net, a un bosc descuidat i amb un sotabosc sovint impenetrable.
La massa forestal de les Gavarres a més a més de donar energia absorbeix diòxid de carboni (CO2) per transformar-lo en oxigen (O2), és a dir que es produeix un intercanvi de CO2 positiu.
Per parlar del tema, m’agradaria fer un incís sobre l’energia per tal d’explicar aquest canvi que ha sofert el nostre massís. Les persones, els animals i les plantes no podem viure sense energia i cal recordar que gairebé tota l’energia de la Terra ve directa o indirectament del sol.
Tan important és l’energia, que en un moment determinat de la Història, va fer que sorgís un impuls industrial, cap a finals del segle XVIII, que va comportar el trasllat de molta gent del camp i de les muntanyes cap a les ciutats, normalment les més ben situades geogràficament. Aquest primer flux migratori es caracteritzava per ser de règim intern, és a dir, gent dels nostres mateixos pobles i masos que omplien les fàbriques.
En un inici, l’energia utilitzada era principalment procedent de la combustió de carbó o de llenya. Les Gavarres abastien gairebé tot el Baix Empordà: masies, llars, rajoleries, forns de calç, de pa i de vidre, fàbriques de ceràmica i les llars de les viles i pobles del voltant.
Fins que a principis del segle XIX, va irrompre amb força l’elèctrica, creada amb la força de l’aigua quan canvia de nivell. Durant molt temps era, i ha estat, l’energia més important per a dur a terme el processos industrials. I va fer que fos possible la industrialització del tèxtil català, sempre molt proper a rius que podien moure turbines per crear electricitat, sense emissió de CO2.
Aquest segon impuls industrial va moure encara a més gent i com que amb la d’ací no n’hi havia prou es va generar un nou corrent migratori, aquest procedent principalment del sud de la Península Ibèrica, durant els anys de la postguerra civil, 1950/60 principalment.
Amb el descobriment de la capacitat del petroli tant per a processos industrials, fabricació de plàstics i derivats, com per a la calefacció, i la locomoció; a fet que el món consumís, indiscriminadament, una energia creada i emmagatzemada durant milions d’anys, essent cada dia molt més cara d’extreure de la terra i del mar (costa més perquè es consumeix més energia per poder-la extreure, o sigui per treure petroli necessitem més petroli que fa uns anys i sobretot per què és un bé limitat i cada vegada més escàs).
Aquesta capacitat per gastar el que no tenim, en tenim poc o es limitat, ha fet que d’una economia de subsistència haguem passat a una economia de la despesa. I gastem en estris totalment innecessaris per poder viure més “feliços”.
En cap moment hem intentat mantenir un mon amb possibilitats que sigui sostenible, la tendència humana mira sempre cap a la comoditat sense importar si és o no sostenible i això ens porta cap a un camí sense sortida si no actuem amb rapidesa.
Avui en dia però, els polítics i empresaris d’arreu del món, ens condueixen cap a una “nova” energia per poder utilitzar els nostres transports. Es tracta dels mal anomenats BIOCOMBUSTIBLES.
Actualment hi ha dos tipus de carburants verds:
Alcohols: bioetanol, s’obté amb plantes QUE CONTENEN:midons (tots els cereals i les gramínies) i sucres (canya o remolatxa)
Olis: biodiesel, s’obté de plantes oleaginoses, és a dir, que porten olis: colza, gira-sol, soja i especialment degut al seu elevat rendiment la palma. També s’utilitza una petita part de l’oli cremat de les fregidores i del biogàs obtingut en algunes granges ramaderes.
Els grups d’opinió, els grups de pressió (lobbies) i les multinacionals, ens estan venent les bondats d’uns carburants verds (BIOCOMBUSTIBLES) que segons diuen:
1. frenen el canvi climàtic
2. desenvolupen el sector agrari
3. beneficien als països pobres
Tres mentides per intentar canviar una estratègia energètica a nivell mundial, ja que:
NO frenen el canvi climàtic
- La seva combustió emet quantitats semblants o inferiors de CO2 a la gasolina i al diesel. Però la trampa radica en no esmentar la quantitat de CO2 que hem utilitzar per obtenir-los. Cal sumar-li també l’energia gastada en el cultiu, la del seu transport fins a la planta transformadora i la transformació per ella mateixa. A més a més en el seu procés augmenta el consum d’aigua a l’agricultura i desmesuradament en el procés d’obtenció. Així 1 litre d’etanol gasta 11 litres d’aigua per destil·lar-lo i 23 litres per la seva fermentació. A part la seva producció està disparant l’ús d’agents agroquímics a tot el món, ja que per a l’obtenció de collites millors s’implanten tècniques agràries de tipus intensiu, per tant més necessitades de nitrogen.
- Ajuden al països desenvolupats (els que més contaminen) a complir amb l’acord de Kyoto. Això solament sobre el paper, ja que les seves emissions no es sumen a les dels gasoils i les benzines (és va acordar al mateix Kyoto, entre els països firmants, que en el procés de producció es consumeixi el mateix CO2 que després s’emetrà), criteri totalment ridícul, ja que, per exemple, els prats i els boscos n’absorbeixen molts més i en canvi són eliminats sistemàticament (per exemple, la selva amazònica). A més d’empobrir les terres dels països tropicals doncs, perden el carboni en forma de matèria orgànica. Un doble efecte negatiu ja que així el carboni passa a CO2 i la terra deixa de produir, que no vol dir res més que desertificació.
No permeten la independència energètica. Això vol dir que encara que tota la terra cultivable dels EUA i la CEE es sembrés de cereals, gramínies i oleaginoses, i deixéssim de menjar-ne tan les persones com els animals, està clar, no “alimentaríem” ni la meitat dels cotxes, per tant hauríem d’importar gra i biocarburants de països tropicals i carburants fòssils per satisfer l’altra meitat del parc automobilístic, això demostra que en seguim essent dependents.
NO desenvolupen el sector agrari - Certificant la producció no garantim ni molt menys la desforestació. La canya de sucre augmenta al centre de Brasil, on ja no hi ha selva, per tant poden certificar que no la destrueixen, però el cultiu de la soja i la ramaderia de carn han d’instal·lar-se a l’Amazònia (atenció: els arbres no ens poden tapar els boscos, per això els tallen).
No ens expliquen res d’això perquè les empreses paguen estudis que només canten les excel·lències dels mal anomenats BIOCOMBUSTIBLES, per tapar els que han fet universitats, algunes ONG i científics de prestigi internacional.
NO beneficien als països pobres
- La seva producció no ajuda l’economia dels països exportadors (que son pobres), tals com Brasil (etanol de canya), Indonèsia (biodiesel de palma), Colòmbia, Malàisia, Tailàndia o Kenya. Les multinacionals que els produeixen fan servir ma d’obra barata i terres barates que s’adjudiquen fent expropiacions forçades i a través de l’extorsió amb paramilitars; s’adoba i fumiga massivament; la desforestació de la selva sembla no tenir límit provocant inundacions i sequeres i finalment, mobilitzen la gent del camp cap a les grans ciutats. Alguns governs reben finançament per els seus partits polítics comprant d’aquesta manera el seu silenci.
Les multinacionals energètiques hi estan invertint vertaderes fortunes. Han fet, i fan, creure a la gent que no contaminen i que per tant no cal disminuir-ne el consum. Així doncs, poden allargar el consum del petroli al barrejar-lo amb els carburants verds, les empreses automobilístiques poden mantenir vendes sense canviar massa els motors, ja n’estan desenvolupant de mixtes o que funcionen solsament amb etanol o bé amb gasolina. Així poden retardar el llançament d’altres tecnologies, de segur menys contaminants i molt més efectives i eficients energèticament.
Provocaran més fam, especialment als països pobres. Ja que el preu del petroli segueix pujant i amb ell el dels aliments. Fins ara una persona competia amb una altra persona per un quilo de blat. Avui la seva competència directa es un cotxe. L’amo del qual té més poder adquisitiu i no vol perdre ni la comoditat ni els privilegis que té sobre el pobre. La llet, els cereals i la carn pujaran de preu. Però les famílies asiàtiques, sud-americanes i africanes ja no poden permetre’s un consum de proteïnes animals perquè el pa, les patates, l’arròs, l’oli i les llegums també pugen i hauran de reduir la despesa més cara per mantenir la bàsica. La producció de l'etanol ha tingut uns efectes "col·laterals" inesperats: el preu dels cereals ha pujat a tot el món i a Mèxic ha provocat la "crisi de la tortilla": l'encariment sobtat de les "tortillas", una mena de pa fet de blat de moro que constitueix la dieta bàsica dels mexicans més pobres. El govern mexicà ha hagut d'aplicar mesures extraordinàries per minvar l’impacta econòmic en les classes més pobres.
- La producció d’aliments, tan per al consum humà com per l’animal, és menys rendible econòmicament que la d’energia. Les industries biotecnològiques estan desenvolupant llavors, adobs i enzims per produir biocombustibles i no pas per millorar les collites d’aliments, per a humans i animals, si no per obtenir més carburants verds.
PA per avui, FAM per demà, que dirien els nostres veïns
Aquesta falsa estratègia ens porta a que els aliments produïts als nostres camps tals com el blat de moro, el blat, l’ordi, la colza i la remolatxa alimentin les fàbriques que produiran combustibles pels nostres cotxes.
En canvi els nostres ramaders hauran de pagar més cars els pinsos ja que competeixen també amb els cotxes, si volem carn llet i ous haurem de pagar més. Empobrim a les classes més pobres que no podran pagar aquests productes.
Equivocadament i vergonyosament, tots els sindicats agraris donen suport a aquesta estratègia. Evidentment ho fan per què ara el blat de moro, el blat, l’ordi, la colza i la remolatxa han duplicat el preu des de l’any 2006 fins al 2008. La producció d'etanol experimenta en aquests moments un "boom" a tot el món. L'estat d'Iowa, l'emirat del biocombustible -un estat agrícola dedicat fins ara massivament al conreu del blat de moro- es podria veure obligat, l'any que ve, a importar blat de moro d'altres estats per proveir les plantes d'etanol que ja té (26) i les que estan en construcció (20) al seu territori. La dedicació del blat de moro a la fabricació d'etanol fa pujar el preu dels aliments que es basen en aquest cereal i de la carn. En una cooperativa del mateix estat durant l’última assemblea anual es veia com els agricultors resaven per què això dels carburants verds no s’acabés mai. La causa principal de l’augment de preus agrícoles és i serà per culpa dels carburants verds i de l’especulació, en el mercat de futurs es compren aliments que encara no han estat plantats i energia que encara no ha estat treta del terra. Amb tot això alimenten les noves fàbriques que s’instal·len actualment per tot Europa, encara que a mitjà termini, entre 2011 i 2012 els hi serà impossible competir amb la canya de sucre i la palma ja que produeixen més del doble de carburants verds, es ha dir són molt més eficients energèticament.
Èticament és insostenible i vergonyós per la humanitat, ja que estan subvencionats.
Els EUA i la CEE temen que països com Veneçuela, Iran i Rússia tinguin un poder molt gran sobre l’energia mundial i com que no volen baixar el consum per no fer disminuir el creixement econòmic i la insatisfacció al ciutadans (votants), és per això que no inverteixen en altres energies més sostenibles per què diuen que, d’aquesta manera cuiden el medi ambient i que amb això generen il·lusió als agricultors, abans han fracassat totes les polítiques agràries planejades pels polítics, només cal mirar la famosa PAC (Política Agrària Comunitària), que està portant al camp europeu cap a la desfeta total.
Siguem optimistes i si es compleixen les prediccions, acabarà tot cap el 2016-2018 quan apareguin els combustibles verds de segona generació .
Però cap a on ens portarà aquesta política durant aquests 8-10 anys que queden? Les multinacionals saben que això és insostenible i que finalment 
es prohibirà que els aliments, que pot utilitzar l’home directament, s’utilitzin per produir biocarburants.
El mal ja estarà fet moltes empreses agràries podran millorar durant aquest període, però moltes de ramaderes hauran tancat per culpa de les despeses en pinsos, si no augmenten de preu la llet, la carn i els ous.
El fet es que s’està treballant per obtenir substituts: la biomassa, possiblement massa forestal (sotabosc) i d’altres productes que ara no son útils ni es tornen a utilitzar potser ho seran.
Sembla que la segona generació de combustibles verds (BIOCOMBUSTIBLES), pot canviar la fisonomia de les nostres Gavarres, ben segur que tornarà a ser econòmicament rendible netejar el sotabosc per produir aquesta biomassa que actualment es perd i posa en perill d’incendi constant tota el conjunt forestal del massís.
Si és així, els amants de les Gavarres podrem tornar a gaudir d’uns boscos nets, útils i bells, amb llocs tan preciosos com: la sureda del Puig de les Princeses o el camí de Notaries.
La Bisbal d’Empordà, agost de 2008 Per saber-ne més:
http://www.tvcatalunya.com/p30minuts/30Item.jsp?idint=1162&item=reportatges
http://elmanescal1.blogspot.com/
